Amb els meus plomalls al cap, la meva faldilla feta de fulles i el meu cos mig nu; les meves tendes fetes de pell de búfal, i els meus àpats fets de l'esforç i la suor dels caçadors, era feliç amb tot això. Ara ja no:
Penosos blancs pensava em repetia i plorava. Blancs sense cor, assassins compulsius, i total, per guanyar què? Terres, els hi dono totes les terres, però qui em torna la meva vida?
Ara sé que la vida està feta a base de diferències. Ells són més rics, perquè necessiten diners, van "ben vestits", perquè tenen diners, es creuen superiors perquè tenen diners, però de què serveixen els diners? Estupidesa ingrata.
Ahir a la nit, un soroll va despertar la tribu, era un tret. No paraven. La gent cabia desangrada per la bala de l'escopeta. Nens sense vida per endavant, penjatas al cim de l'arbre per una corda forta i gruixuda. Ja eren 20 menys. I més trets... al cap d'una hora, 40 menys, no els podíem aturar. I les noies camí enllà, se les emportaven els blancs, pobres noies no les veuré més
Vaig córrer contracor per salvar-me, vaig estar-me tota la nit amagat en una cova freda i tenebrosa, encara sentia trets, però havia de ser fort. Em vaig adormir.
L'endemà el sol m'enlluernava la cara amb una escalfor agradable. Vaig tornar al poblat, i res, soledat immensa, estava sol, literalment sol.
Des d'aquell dia m'anomenen Llop Solitari. Fa anys que visc sol, caçant amb trampes, pescant amb les mans, i fent cabanyes per al mig del bosc.
Att: Llop Solitari.
PD: I vaig haver de ser fort, em va costar la decisió, el vaig mirar, era alt, un pressipissi rocós i dolorós de veure, adéu vaig dir i recordant la meva gent em vaig llençar al buit, volia retrobar-me amb els meus.
I vaig ser fort...
No hay comentarios:
Publicar un comentario